[PERLAK] Perla solteak. Zubiria: erreginari abestetik miseria gorrian hiltzera urtebete baino gutxiagoan

Ilustrazioak: Txema Gartzia Urbina

Zubiria –

Beste hainbeste atal osa zitezkeen topatutako testuekin. Pello Errotak, esaterako, merezi du atal bat, mordoxka bat baitira bere maisutasuna deskribatzen duten prentsako testu zaharrak. Emakume bertsolariei buruzkoek ere merezi zuten toki bat, baina interesgarrienak argitaratu genituen jada. Eragile garrantzitsu batzuen testuek ere merezi lukete; Aitzolek bertsolaritzaz idatzitakoekin, esaterako, liburuxka bat atera zitekeen, eta Hernandorenak bertsolarien ehizean nola ibili zen kontatzen dutenak ere ederrak dira. 1930eko eta 1960ko hamarraldietako txapelketen inguruan ere atera ziren kronika eder askoak, atal bana egiteko adina, baina asko jada bilduta daude Etxezarretaren liburuan[1]. Edo 1967ko finalean Xalbadorri jo zizkioten txistuek testu andana ekarri zuten garaiko prentsara… Baina inprenta paperik gabe uzteko arriskuaren aurrean, honenbestez, planto egitea erabaki dugu.

Atal bat gehiago gehituko diogu hala ere, elkarrekin harremanik ez duten perla solteekin. Postre gisa hamalaugarrena, hamahiru izan ez daitezen, eta hamaika kontu polit kanpoan gelditu ez daitezen.

 

Zubiria

 

XIV.I. ZUBIRIA: ERREGINARI ABESTETIK MISERIA GORRIAN HILTZERA URTEBETE BAINO GUTXIAGOAN

 

Prentsa historikoaren gaineko ikerketak bertsolaritzaren datu base historikoa osatzeko potentzial polita dauka.

Honela, Jose Manuel Imaz bertsolariari buruz, adibidez, egun, Bertsozale Elkartearen Bertsolaritzaren datu basean topa daitezkeen izen abizen soilak, estropadei buruzko bertso sorta bat eta berak plazaratua behar duen bertso doinu bat baino ez da ezagutzen. El Nervión egunkariak, ordea, bere heriotzaren berri ematen digu, 1909ko maiatzaren 27ko zenbakian, lehen orrialdean, galerna batek eragindako hildakoen kontakizunean: Del bote San Francisco que naufragó entre Deva y Zumaya: José Manuel Imaz, soltero de 32 años, versolari; deja madre viuda. Beraz, Imaz 1877an jaio zela, 1909an hil zela eta ogibidez arrantzalea zela gehitu daiteke datu baserako.

Gisakoen artean deigarrienetako bat suertatu den informazioa Jose Zubiriari buruzkoa izan da. Honek ere ez zuen sona handirik izan gerora. BDBan izen-abizenak eta bertso doinu bat daude jasota, ez besterik. Garaiko prentsan oihartzuntxoa izan zuen, ordea. Honela, Iparragirre bere lagunaren zerraldoaren ondoan negarrez topa dezakegu testu batean, Isabel Erreginaren aurrean bertsotan beste batean, edo handik gutxira miseria gorrian nola hil zen ere kontatzen du beste egunkari batek.

 

Necrologia; Jose Maria Iparraguirre, Juan Iturralde y Suit, Revista Euskara, 1881 IV. liburukia.

(…) Dos o tres amigos –además de los respetables sacerdotes que le administraron los Santos Sacramentos, y de los distinguidos facultativos que le asistieron endulzaron con su presencia los últimos momentos del pobre bardo; y su querido e inseparable compañero, el cantor e improvisador Zubiría, que acudió a su lado cuando aquél ya no existía, acompañó llorando los restos de José Mari, desde el caserío de Sosabarro hasta el Camposanto de Villarreal de Urrechu.

‘Una regia visita a Cestona’, Euskal-Erria, 1883ko urriaren 20an.

(…) Una gran concurrencia rodeaba la casa de los señores de Egaña, preparada con esquisito gusto para la refia visita, y todos los balcones de las casas del pueblo lucían colgaduras. La música, las campanas, los cohetes y los vitores anunciaron la llegada de S. M. que iba acompañada de su Dama de honor, la simpática duquesa de Hijar y de su Intendente el Sr. Sris del Granier, siendo recibidos á la puerta por el Sr. Egaña, su señora y su sobrino (…)

El Ayuntamiento y el Cabildo cumplimentaron á S. M. que permaneció con los Sres. De Egaña hasta el anochecer, habiéndoseles servido un delicadisimo lunch.

  1. Antonio de Egaña tuvo el honor de poner en las Reales manos un zortzico que el bardo D. José Zubiria habia dedicado á S. M. y de traducir al castellano sus estrofas en bascuence. Dª Isabel se mostró muy complacida por aquel obsequio y, queriendo conocer á su autor, mandó llamarlo é hizo que cantara el nuevo zorzico[2], el ¡Adios! de Iparraguirre, que tanto gusta á S. M. y otros varios aires bascongados que escucho con la mayor atención.

El Sr. Zubiria fué objeto de señaladas distinciones por parte de Dª Isabel, quen le significo su nunca desmentida liberalidad. Antes de partir le encargó, con grande empeño, que le remitiera la letra del ¡Adios! en castellano. (…)

‘De Durango’, Crónica de Cataluña, 1884ko maiatzaren 5ean.

Este lunes 28 del mes próximo pasado y hora de las cuatro de la tarde, llegó á esta villa, en carruaje particular, procedente de la inmediata de Eibar, el popular bardo vascongado, compañero del inmortal Iparraguirre, D. José de Zubiria, pero vino en estado de postración, que mas que persona parecia cadáver (…)

A la mañana siguiente se le dieron los santos sacramentos, y á las dos de la madrugada de este dia ha entregado su alma al Creador. iDios le tenga en sú santa gloria! Ha muerto en la mayor miseria, pues no se le ha encontrado ningun dinero, lo único que ha dejado es algunas ropas de su uso y el reloj.

 


 

[1] Ik. ETXEZARRETA, J. M. (1993): Bertsolarien desafioak, guduak eta txapelketak. Auspoa, Sendoa.

[2] Bere zortziko berriaren lau bertso dakartza aldizkariak, hain justu, BDBn ageri den doinuari dagozkionak. Hona lehenengoa: Gure Erregiña maite,/ Bai, maite maitea/ Pozez beterik gaude/ Emen ikustea./ Alegri aundiarekin/ Zegon len jendea;/ Emenche dago orain/ Trizturaz betea.

Zubiria Zubiria Zubiria Zubiria Zubiria Zubiria